Matèries (de Joan-Elies Adell)
Com la pluja en la distància m’espanta l’hivern.
I així viatjo o escolto la teva veu
com si es tractés d’una pell amarada.
Allunyar-se, casualment, sense horitzó
i cercar-te, de bell nou, en la solitud
de l’aire, en els trens que t’apropen...
No és el misteri de les coses per ser coses
(els patis, les terrasses, l’aigua que flueix
en el teu interior), ni el desordre del pensament,
allò que possibilita la devallada
sinó la calma dels marges, les petjades
desmesurades del fred, que cauen sobre mi,
carícies com un cos ple d’arbres.
Plou lentament i sento en el meus dits
els ulls de la soledat,
com si la pluja esdevingués hivern
i aquest, cansat, fes trastocar la matèria
del temps.
Nessun commento:
Posta un commento